Aquest any la sortida era una hora abans que al 2011. Faltaven pocs minuts per les 9 del matí y els gairebé 900 corredors que anàvem a prendre la sortida ja estàvem a la plaça porxada de baga. El cel era gris però no queien gotes, la temperatura era fresca però sense fred, i els cracks ja començaven a arribar... Kilian, Heras, Tófol, Picas, Roca, Dakota, kupricka... pell de gallina quan comença a sonar la banda sonora de l’ultimo mohicano i gasssss!! Sortida en tromba, vull agafar bona posició per no trobar els taps de l’any passat a les primeres pendents on el camí s’estreny. Impossible. Així que paciència i anar fent camí cap a Rebost.
Abans d’arribar al
refugi de Rebost la pluja apareix... pluja que m’acompanyarà durant tot el dia!
Penso que seran 4 gotes i no m’aturo a posar-me l’impermeable nou de trinca que
vaig comprar fa 4 dies. Error... passat el rebost quan la pluja apreta i em
col·loco l’impermeable ja es massa tard. Estic tot moll... Arribem a
comafloriu, Niu de l’àliga esta més a prop i allà la primera sorpresa.. l’Esther
i mons pares estan animant i fent fotografies. Segueix plovent, fa vent i fred.
No tinc temps de parar, segueixo caminant, he de baixar les 3 hores 4 minuts de
l’any passat.
Arribo a Niu de l’Aliga físicament perfecte en 3 hores clavades.
A dalt del Niu fa fred, molt de fred, la pluja fina es insistent. Entro a una espècie
de nau on han muntat l’avituallament i no ho entenc... ¿que fa tanta gent allà
dins? Esta ple de corredors, alguns amb mantes tèrmiques, molts tremolant i
tots mullats com jo. Agafo 2 talls de plàtan i surto a fora, no vull estar més
estona allà dins... plego els bastons i cap avall, camí del Serrat. 5 passes,
rellisco i a terra! No porto ni 10 metres de descens i ja he caigut. El terreny
esta molt complicat. Enfangat, relliscós... molt perillós... i com disfruto! Avanço
algun corredor, tinc algun susto, un cop al genoll amb una pedra, apareix un
avis de rampa al isquiotibial esquerra... però res evita que coroni penyes
altes i comenci el descens cap al Serrat amb un grup de corredors. La pista del
serrat es molt còmode per córrer però els trams de sender son impracticables.
Ja han passat centenars de corredors i s’ha de baixar agafant-se a arbres i
matolls, o directament amb la tècnica de “cul a terra i avall!”. Vaig alternant
les dues tècniques i arribo al Serrat amb 5:15, un quart d’hora més ràpid que
al 2011 i amb la diferencia que aques cop físicament en molt millors sensacions.
Allà hi torno a trobat l’Esther i mons pares. Un 10 per l’equip de
seguiment!!!! Bravo!!!
Surto del Serrat,
segueix plovent i cada cop em trobo menys corredors. Entre el Serrat i Prat d’Aguiló
el fred i la pluja s ’intensificant. Els camins semblen rius d’aigua i fang. En
el tram que vas carenant abans de baixar cap al refugi de Prat d’Aguiló no
sento les mans. Tinc els dits morats i fan mal. Mels poso a la boca per
intentar fels entrar en calor. Passo fred, de tant en tant avanço o m'avança
algun corredor tan encongit com jo... a la baixada fina a Prat d’Aguiló tornar
a ser essencial dominar la tècnica d’arrastrar el cul pel fang. Deu meu!!! El
genolls em comencen a fer mal i ja veig que si acabo ja serà una proesa, baixar
el temps del 2011 ho veig impossible tal com esta el terreny.
Arribo a Prats corrents
i segona sorpresa... L’Esther i mons pares tornant a estar a l’avituallament.
–El Marc (mon germà), ha passat fa uns 45 minuts- em diuen. Tinc fred i vaig
totalment empapat així que agafo la bossa amb la roba seca i entro al refugi
per canviar-me... el que veig a dins del refugi m’impacta. Esta a peta de
corredors amb mantes, enganxats a les estufes, tremolant... enseguida em ve a
la ment la imatge d’un hospital de campanya. La taula del refugi es una
col·lecció de medicaments i estris escampats. Els metges i voluntaris no donen
abast. Em donen un got de caldo calent que devoro i busco un racó on canviar-me.
Aconsegueixo canviar-me i torno a sortir a fora... la diferencia entre la
temperatura de dins i la de fora és tan forta que començo a tremolar sense
control. Tinc un plat de macarrons a la mà i els macarrons van caient a terra
del que em tremolen les mans. Em dono la volta, no vull que ma mare em vegi
així. Em prenc 4 o 5 gots de caldo però no milloro, he de escalfar el cos, he
de sortir d’aquí... trec els bastons i començo l’ascens al pas dels gosolans.
Mentre
vaig pujant em creuo amb dos corredors que baixen a un company semi-inconscient...
no té bona cara. Miro enrere, miro amunt
i no veig quasi a ningú... ¿on son els 900 corredors? Fins al final no vaig
saber que no érem ni 300 els que vam
sortir de Prat d’Aguiló. Tinc por, les condicions son molt dures. Em tapo totes
les parts del cos com puc. Només duc el nas fora la caputxa i el vent es gèlid.
Quan assolim el pas del gossolans cau neu. La baixada es penosa. El fang m’impedeix
corre còmodament, vaig encongit per buscar escalfor... però em conec el
recorregut. Els més de 40 km’s que queden els he fet infinitat de vegades corrents,
amb bici, caminant... sento que és la meva cursa, els meus camins, els meus
senders i ser que acabaré. Arribo a la pista que porta al refugi d’Estassen. El
fred ja és suportable, el terreny permet córrer i enseguida entro en calor
trotant camí del Pedraforca i pensant com estarà la curta però empinada baixada
a Gresolet. Com sospitava esta fatal! Baixo amb un altre corredor, pas a pas,
evitant caure i sense pressa. El temps ja no és important, fa estona que no
miro el rellotge. Només vull anar endavant fins a la meta. Arribem junts a
Gresolet. Allà reposo a un banc, a dins del refugi amb un tros de pa i
embotit... i coincideixo amb en Pau. Ell no em coneix, jo el conec d’alguna
foto. Se, pel fòrum de Corredors.cat que la seva dona, la Teresa, esta corrents
cavalls. Mentre estic allà el sento parlar amb el noi de l’avituallament... li
explica que esta fent d’avituallament a la seva dona... encara ara s ’hem posa
la pell de gallina. La Teresa Farriol, una experimentada corredora d’ultra
distancia es va quedar per sempre a la muntanya. No la coneixia però és com si
la conegués.... quan penso en aquest moment m’esgarrifo i em fa intentar
esbrinar que és el que ens empenta a fer tot això... no ho se... simplement ens
agrada. No hi ha res més.
Surto de Gresolet
bastant bé. No hi ha noticies de rampes i el dolor dels genolls és suportable.
Els dos ibuprofens que porto a sobre crec que hi ajuden bastant i encara em
queden forces. A partir d’aquí faig tot el recorregut totalment sol. De tant en
tant coincideixo amb algun corredor que acabo avançant. Sembla que només
estigui jo al bosc. És de nit, segueix plovent i disfruto. Ho faig poc però
córrer de nit pel bosc és brutal, únic...
arribo a Sant Marti, ja només queden els empedrats i la llarga baixada a
Bagà. Començo la pujada cap al Sant Jordi. Aquí l’any passat vaig petar completament...
aquest any pujo a un ritme cómode. El riu baixa rebosant d’aigua, el travesso
amb l’aigua fins els genolls, ja no ve d’aquí, segueix plovent. Quan duc 15
hores i 47 minuts arribo al Sant Jordi. No vull perdre temps, no vull que
l’escalfor de l’esforç doni pas al fred. Devoro 3 gots de caldo, envio un
missatge a l’Esther per avisar i continuo endavant, sempre endavant. Els últims
kilòmetres els disfruto molt. Puc trotar tota l’estona, les molèsties
desapareixent i avanço algun corredor. Ja veig les llums de bagà... miro el
rellotge i m’adono que milloraré el temps del 2011. Arribo al poble, com no
podia ser d’una altre manera l’Esther i mons pares m’esperen a la meta, inclòs
mon germà que ja fa estona que ha acabat. La gent aplaudeix... Al final 17
hores 41 minuts, entrant en la posició 143.
