Cavalls del Vent 2012 (85 km's 12.000 metres de desnivell acumulat) 

 Aquest any la sortida era una hora abans que al 2011. Faltaven pocs minuts per les 9 del matí y els gairebé 900 corredors que anàvem a prendre la sortida ja estàvem a la plaça porxada de baga. El cel era gris però no queien gotes, la temperatura era fresca però sense fred, i els cracks ja començaven a arribar... Kilian, Heras, Tófol, Picas, Roca, Dakota, kupricka... pell de gallina quan comença a sonar la banda sonora de l’ultimo mohicano i gasssss!! Sortida en tromba, vull agafar bona posició per no trobar els taps de l’any passat a les primeres pendents on el camí s’estreny. Impossible. Així que paciència i anar fent camí cap a Rebost.

Abans d’arribar al refugi de Rebost la pluja apareix... pluja que m’acompanyarà durant tot el dia! Penso que seran 4 gotes i no m’aturo a posar-me l’impermeable nou de trinca que vaig comprar fa 4 dies. Error... passat el rebost quan la pluja apreta i em col·loco l’impermeable ja es massa tard. Estic tot moll... Arribem a comafloriu, Niu de l’àliga esta més a prop i allà la primera sorpresa.. l’Esther i mons pares estan animant i fent fotografies. Segueix plovent, fa vent i fred. No tinc temps de parar, segueixo caminant, he de baixar les 3 hores 4 minuts de l’any passat.

 

Arribo a Niu de l’Aliga físicament perfecte en 3 hores clavades. A dalt del Niu fa fred, molt de fred, la pluja fina es insistent. Entro a una espècie de nau on han muntat l’avituallament i no ho entenc... ¿que fa tanta gent allà dins? Esta ple de corredors, alguns amb mantes tèrmiques, molts tremolant i tots mullats com jo. Agafo 2 talls de plàtan i surto a fora, no vull estar més estona allà dins... plego els bastons i cap avall, camí del Serrat. 5 passes, rellisco i a terra! No porto ni 10 metres de descens i ja he caigut. El terreny esta molt complicat. Enfangat, relliscós... molt perillós... i com disfruto! Avanço algun corredor, tinc algun susto, un cop al genoll amb una pedra, apareix un avis de rampa al isquiotibial esquerra... però res evita que coroni penyes altes i comenci el descens cap al Serrat amb un grup de corredors. La pista del serrat es molt còmode per córrer però els trams de sender son impracticables. Ja han passat centenars de corredors i s’ha de baixar agafant-se a arbres i matolls, o directament amb la tècnica de “cul a terra i avall!”. Vaig alternant les dues tècniques i arribo al Serrat amb 5:15, un quart d’hora més ràpid que al 2011 i amb la diferencia que aques cop físicament en molt millors sensacions. Allà hi torno a trobat l’Esther i mons pares. Un 10 per l’equip de seguiment!!!! Bravo!!!

Surto del Serrat, segueix plovent i cada cop em trobo menys corredors. Entre el Serrat i Prat d’Aguiló el fred i la pluja s ’intensificant. Els camins semblen rius d’aigua i fang. En el tram que vas carenant abans de baixar cap al refugi de Prat d’Aguiló no sento les mans. Tinc els dits morats i fan mal. Mels poso a la boca per intentar fels entrar en calor. Passo fred, de tant en tant avanço o m'avança algun corredor tan encongit com jo... a la baixada fina a Prat d’Aguiló tornar a ser essencial dominar la tècnica d’arrastrar el cul pel fang. Deu meu!!! El genolls em comencen a fer mal i ja veig que si acabo ja serà una proesa, baixar el temps del 2011 ho veig impossible tal com esta el terreny. 

Arribo a Prats corrents i segona sorpresa... L’Esther i mons pares tornant a estar a l’avituallament. –El Marc (mon germà), ha passat fa uns 45 minuts- em diuen. Tinc fred i vaig totalment empapat així que agafo la bossa amb la roba seca i entro al refugi per canviar-me... el que veig a dins del refugi m’impacta. Esta a peta de corredors amb mantes, enganxats a les estufes, tremolant... enseguida em ve a la ment la imatge d’un hospital de campanya. La taula del refugi es una col·lecció de medicaments i estris escampats. Els metges i voluntaris no donen abast. Em donen un got de caldo calent que devoro i busco un racó on canviar-me. Aconsegueixo canviar-me i torno a sortir a fora... la diferencia entre la temperatura de dins i la de fora és tan forta que començo a tremolar sense control. Tinc un plat de macarrons a la mà i els macarrons van caient a terra del que em tremolen les mans. Em dono la volta, no vull que ma mare em vegi així. Em prenc 4 o 5 gots de caldo però no milloro, he de escalfar el cos, he de sortir d’aquí... trec els bastons i començo l’ascens al pas dels gosolans.

Mentre vaig pujant em creuo amb dos corredors que baixen a un company semi-inconscient...  no té bona cara. Miro enrere, miro amunt i no veig quasi a ningú... ¿on son els 900 corredors? Fins al final no vaig saber que no érem  ni 300 els que vam sortir de Prat d’Aguiló. Tinc por, les condicions son molt dures. Em tapo totes les parts del cos com puc. Només duc el nas fora la caputxa i el vent es gèlid. Quan assolim el pas del gossolans cau neu. La baixada es penosa. El fang m’impedeix corre còmodament, vaig encongit per buscar escalfor... però em conec el recorregut. Els més de 40 km’s que queden els he fet infinitat de vegades corrents, amb bici, caminant... sento que és la meva cursa, els meus camins, els meus senders i ser que acabaré. Arribo a la pista que porta al refugi d’Estassen. El fred ja és suportable, el terreny permet córrer i enseguida entro en calor trotant camí del Pedraforca i pensant com estarà la curta però empinada baixada a Gresolet. Com sospitava esta fatal! Baixo amb un altre corredor, pas a pas, evitant caure i sense pressa. El temps ja no és important, fa estona que no miro el rellotge. Només vull anar endavant fins a la meta. Arribem junts a Gresolet. Allà reposo a un banc, a dins del refugi amb un tros de pa i embotit... i coincideixo amb en Pau. Ell no em coneix, jo el conec d’alguna foto. Se, pel fòrum de Corredors.cat que la seva dona, la Teresa, esta corrents cavalls. Mentre estic allà el sento parlar amb el noi de l’avituallament... li explica que esta fent d’avituallament a la seva dona... encara ara s ’hem posa la pell de gallina. La Teresa Farriol, una experimentada corredora d’ultra distancia es va quedar per sempre a la muntanya. No la coneixia però és com si la conegués.... quan penso en aquest moment m’esgarrifo i em fa intentar esbrinar que és el que ens empenta a fer tot això... no ho se... simplement ens agrada. No hi ha res més. 

Surto de Gresolet bastant bé. No hi ha noticies de rampes i el dolor dels genolls és suportable. Els dos ibuprofens que porto a sobre crec que hi ajuden bastant i encara em queden forces. A partir d’aquí faig tot el recorregut totalment sol. De tant en tant coincideixo amb algun corredor que acabo avançant. Sembla que només estigui jo al bosc. És de nit, segueix plovent i disfruto. Ho faig poc però córrer de nit pel bosc és brutal, únic...  arribo a Sant Marti, ja només queden els empedrats i la llarga baixada a Bagà. Començo la pujada cap al Sant Jordi. Aquí l’any passat vaig petar completament... aquest any pujo a un ritme cómode. El riu baixa rebosant d’aigua, el travesso amb l’aigua fins els genolls, ja no ve d’aquí, segueix plovent. Quan duc 15 hores i 47 minuts arribo al Sant Jordi. No vull perdre temps, no vull que l’escalfor de l’esforç doni pas al fred. Devoro 3 gots de caldo, envio un missatge a l’Esther per avisar i continuo endavant, sempre endavant. Els últims kilòmetres els disfruto molt. Puc trotar tota l’estona, les molèsties desapareixent i avanço algun corredor. Ja veig les llums de bagà... miro el rellotge i m’adono que milloraré el temps del 2011. Arribo al poble, com no podia ser d’una altre manera l’Esther i mons pares m’esperen a la meta, inclòs mon germà que ja fa estona que ha acabat. La gent aplaudeix... Al final 17 hores 41 minuts, entrant en la posició 143.

 

Varies curses per estrenar la temporada 2012

Feia temps que no escrivia per aquí. Des de que vaig acabar la cavalls he pogut seguir entrenant sense molèsties. Crec que el treball de musculació a les cames, perdre algun kilo i saber escoltar el cos m'ha ajudat. Ara puc córrer més kilòmetres, més estona y un pel més ràpid que abans! Encara que el meu nivell és del "montón" estic millorant i gaudeixo molt més de les sortides... i que la meva parella li estigui agafant el gustet pel tema també ajuda!!!

El 2011 el vaig acabar fent la Marxa del Garraf (22km +950m). Una cursa/marxa al costat de casa. L'any passat no la vaig poder fer per lesió i aquest any en tenia moltes ganes. Desprès d'estar tota la nit ploguen la pluja no va parar... així que l'aigua ens va acompanyar durant tot el recorregut. Un recorregut típic del Garraf, amb molta pedra i matolls baixos que t'arrenquen la pell si no vas amb cura!

I el 2012 no le pogut començar millor. Repetint a la Botifarunner (20 km's +1090m) i a la Vall del Congost (21 km's +1350m)! Totes dues curses les vaig gaudir més que l'any passat, en especial la Mitja de la Vall del Congost. Dues curses molt recomanables. La Botifarunner la vaig fer amb el meu germà (que s'esta entrenant per la UTMB 2012) baixant en 7 minuts el temps del 2011 i acabant amb molt bones sensacions. A la Vall del Congost havien canviat els primers kilòmetres, i encara que el desnivell era gairebé el mateix que l'any passat s'hem va fer molt menys dura fins el punt de rebaixar el temps en 37 minuts!!! Encara que aquesta vegada no va vindre la família a la meta vaig tornar cap a casa amb un somriure d'orella a orella.

Ara toca seguir entrenant, amb la sort que podem passar els dies de festa a Bagà, una zona ideal per aixó del trail running!

Els reptes del 2012 son repetir la Cavalls del Vent "a saco" i acabar la Nuria-Queralbs.

Gass!!!

El meu primer ultra... Cavalls del Vent 2011 (85 km 12.000 metres)

A les 8 del mati ens llevàvem per esmorzar. Pastís d'hidrats, aigua i beguda isotònica. La motxilla ja l'havia preparat la nit anterior així que a les 9:15 ja estàvem al mig del poble disfrutant de l'ambient. Foto de rigor amb tota la comitiva de Sitges i cap a la plaça porxada per passar el control de sortida. Allà coincidim amb el Miguel Heras, quatre paraules i a comentar L'estratègia amb els altres tres del grup garrafenc. El Marc, l'Alex i el meu germà Marc. Decidim començar amb calma per arribar frescos a Prat d'Aguilo peró intentar fer-ho de día, abans de les 8. Sona la banda sonora de l'ultimo mohicano i es dona la sortida. Gasss!! La gent crida i aplaudeix, és estrany però no estic gens nerviós, anem a intentar acabar i coneixent la zona i el nostre ritme no em preocupen els temps de tancament dels avituallaments, el que em preocupa és si el meu cos aguantarà els 85 km i mes de 12.000 metres de desnivell acumulat... no ho tinc gens clar. La meva primera ultra...

Sitgetans a la cavalls

La pujada fins al Rebost la fem còmodament. Anem a la cua del pelotón i pel sender tampoc es pot adelantar aixi que reservem forces, arribo amb mon germà amb 1h 37 minuts, decidim no aturar-nos, agafo un tros de plàtan i continuem cap al Niu de l'Aliga. Anem frescos i a un ritme molt còmode, amb 3 hores i 7 minuts arribo al Niu. Allí si que m'aturo. Omplo les ampolles, bec cocacola, menjo alguna cosa i a continuar. Just al principi de la baixada del Niu rellisco i aterro amb el genoll i els pals, per sort no m'he fet res. Una rascada al genoll esquerra i un pal mig torçat. M'aixeco i començo a adelantar a algun corredor. Em sento més còmode baixant que pujant. Em deixo anar i volo cap avall.



De camí cap al Niu de l'Aliga

Continuant el cami cap al Niu



Abans d'arribar al Serrat de les Esposes una llaga al taló esquerra em comença a fer la guitza. No puc córrer còmodament però no em puc queixar, genolls i turmells estan perfectes encara que arribo al serrat amb una lleugera pajara. Sort del públic! A punt d'arribar veig un grupet que crida Jordi... l'esther ha anat fins al serrat per animar!!! Amb la Leti, l'Oscar, l'Aroa, el Sergi, el Xavi... un luxe!!!!!! Just arribo jo que mon germà marxa del refugi.



Arribant al Serrat.



No m'entra res però se que he de menjar aixi que agafo plàtan, pa amb tomàquet i formatge ... i molta beguda. Aigua, cocacola i isostar. Carrego les ampolles i cap a Cortals. Les forces semblen que m'abandonen, m'enganxo a un corredor i així arribo a Cortals amb 6 hores i 44 minuts. Allà em torno a trobar a mon germà, em diu que m'espera però li dic que no, que tiri que necessito descansar. Torno a intentar menjar alguna cosa però no hi ha manera. El que si que faig és beure molt. En altres curses he patit alguna rampa i calambres aixi que em prenc un preparat de magnesi per curar-me en salut. Sembla que el descans ha anat perfecte. Surto de Cortals amb forces renovades i corro cap a Prat d'Aguiló on se que hi tornaré a trobar a l'esther i tot el grup de Sitges que ens han vingut a animar!

Abans d'arribar a Prat d'Aguiló atrapo al meu germà... va tocat així que m'enganxo a ell i fem junts els últims km's abans d'arribar al refugi. El Marc (mon germà) porta una càmera aixi que em poso a davant seu i pensant que esta granant començo a córrer desesperadament!!! Saltant les pedres, volant pel sender... vull que quedi un vídeo guapo... i el cabron no estava gravant!!!!! Jajaja!!!! Entre risses i frases de l'estil "ets un cabrón" arribem al refugi de Prat d'aguilo. Hi ha l'esther i tota la tropa que desde les 10 del mati ens estan seguint per tot el recorregut... ara són les 19:24 i comença a fresquejar així que ens cambiem i reposem forces amb un caldo calent i uns macarrons. Quant començo a pujar cap al pas del gossolans ja es fa fosc però espero a encendre el frontal... quin paisatge!!!! El sol s'amaga per darrera del cadi dibuixant la seva silueta en el cel vermell... brutal!!! Miri enrera o cap el pas del gossolans es dibuixa una serp serpentejant de frontals...

Recuperant energia a Prat d'Aguiló

A partir d'aquí em sento molt bé. No em fa mal res i un cop assolit el pas del gossolants començo a córrer amb força. Estic ple d'energia i tot i sabent que encara falta la meitat se que acabaré! D'aquí fins a Gressolet adelanto a molta gent. Les cames responen i córrer de nit es una experiència única. Hi ha moments que vas tot sol, corre'ns per un sender enmig d'un bosc amb només la llum del teu frontal i mirant de tant en tant el cel estrellat. De veritat que de totes les curses que he fet és el millor tram, el que més he disfrutat amb diferencia. Portar més de 50 km a les cames i tenir la sensació que acabes de començar a córrer es únic. Ara entenc una frase d'un tal Kilian que deia que per ell córrer es com respirar, es fa sense pensar... així em sentia jo. Corre'ns amb unes forces que no s'havia que tenia i pensant amb la sort que tenia de poder fer-ho... no notava les cames ni el cos, només anava de fita en fita disfrutant, em sentia poderós... en fi... pell de gallina.

Però ja sabem que jo no soc el tal Kilian... i a la pujada dels empedrats just arribar al refugi de sant jordi vaig tornar a ser un mortal més. El cansansi desprès de 73 km (16 hores i 33 minuts) reapareixia. Els quàdriceps ja els tenia tocats i feia dues setmanes havia fet els últims 11-12 km de la cursa en un entreno i sabia que tocaria patir a la baixada. Allà, assegut al sant jordi amb un got de caldo calent a les mans vaig decidir que volia acabar sense importar el temps, així que en comptes de córrer em vaig agafar els últims kilòmetres amb calma. Una ultima pujada per salvar el coll d'escriu i últims kms fins a baga. Aquí em van adelantar alguns corredors... fins que un d'ells es posa a cridar com un puto boig i a saltar davant meu... el Marc!! Mon germà!! Jajaja! Això m'anima i torno a trotar amb ell comentant la cursa i les sensacions per arribar a baga junts amb un temps de 18 hores 49 minuts!!!! Posició 304 dels més de 750 inscrits!!! A la meta com no podia ser d'una altre manera hi havia l'esther.... Gracies!!!!!!

I gracies també a tots els voluntaris de tots els avituallaments... quina feina més ben feta!! Felicitats!!!!!! Un deu per tots ells!!!!!

L'any que ve segur que repeteixo....

Gasss!!!

Corsa des 15 pòbles 2011 (22,5 km +1500 -1350)

Era el moment de posar-se a proba. Desde la lesió al turmell i genoll que havia estat setmanes sense poder fer res. Després d'anar a rehabilitació vaig començar amb la mountain bike i el trekking, cap molèstia aixi que a trotar en pla... i al cap d'uns quants dies ja habiem pujat la Pica d'Estats i podia córrer per la muntanya, així que si es dona la casualitat que vas de vacances a la vall D'Aran i coincideix que hi ha una mitja marató de muntanya... ¿quin lloc millor per provar el genoll?

 
La cursa començava a Sa Bordes i acabava a Vielha, amb un desnivell positiu de uns 1500 metres i negatiu de uns 1350 metres. A les 9 del mati, coincidint amb l'ultima campanada de l'església de Sa Bordes es donava la sortida. Una baixada, creuem la carretera i a pujar. Havia vist el perfil de la cursa i s'havia que la primera pujada era la forta aixi que vaig pensar en agafarm-ho en calma, tot i aixi em costava aguantar el ritme dels companys que duia davant.

Al cap de 6,5 kms ja estabem a dalt de tot... ara toca baixar, el que m'agrada. Aquí vaig adelantar alguna posició. 4 km's de disfrute! Deixar-se anar sender avall sempre és increïble!!! Però tocava acabar la cursa sense molèsties aixi que quant vem arribar a la zona de pla vaig entrar en "mode trote cochinero" per anar avançant kilòmetres sense patir. Ultima pujada, curta però dura, m'adelanta algun corredor... i al km 17,5 últims 5 kilòmetres fins a Vielha. Després de l'ultima baixada ja entrem al poble, sento la música i no deixo de somriure. M'entres la organització ens fa fer una volta per dins del poble abans de creuar la meta em faig un escàner corporal. Els turmells perfectes, el genoll sense cap molèstia, les cames responen i no estic fos, podria continuar però aixo s'acaba. Nomes dues taques... una butllofa gegant a la sola del peu esquerra i un amago de rampa als isquios a pocs km's de la meta que vaig solucionar parant i fent estiraments.

 

Al final 22 km, 2 hores 51 minuts i uns 2850 metres de desnivell acumulat. Bon entreno per cavalls veient com estava feia 1 mes.

Cursa molt recomanable a una zona de Catalunya fantàstica.

Salut!

V Marxa Cap de Rec 2011 (50 km +-5900 metres)

El divendres a la tarde sortíem amb el meu germà cap a Lles de la Cerdanya per participar en la V Marxa de Cap de Rec. Aparquem la autocaravana, unes fotos, sopem i ens preparem tot el material per a l'endemà.

A les 5:15 sona el despertador, ens canviem i a buscar els dorsals. Decideixo fer la marxa amb un tallavents i un cinturó d'hidratació on em col·loco un bidó d'aigua, un gel i uns ibuprofenos pel que pugui passar. Amb ple procés de recuperació del meu turmell la idea era acabar la marxa disfrutant del paisatge en menys de 10 hores, aixi que son les 6 i la marxa comença.

Començo amb el meu germà Marc trotant a bon ritme. Els primers kilòmetres son baixada aixi que ràpidament arribem al poble de Viliella on hi ha el primer avituallament. Una mica de liquid i continuem trotant i caminant a bon ritme fins al segon avituallament al Prat Xuïxirà. Fa estona que el camí ja puja, i no ho deixara de fer fins al Port de Vallcivera al km 18.4 on arribem amb poc menys de 3 hores. A partir d'aquí tocar apretar les dents. El meu germà s'escapa a la baixada... no el veure fins a l'arribada. M'encanten les baixades, disfruto corrents i saltant de pedra en pedra però he d'anar amb compte amb el meu turmell aixi que baixo caminant i trotant en algun tram. Baixar d'aquesta manera em fa carregar molt els genolls i als pocs mettres el genoll dret es comença a queixar. De tant en tant m'aparto del camí per deixar passar a marxadors que m'avancen sense problemes. El paisatge es brutal. Amb poc més de 5 hores arribo al avituallament de les Escaldes (km 31) , hi arribo molt tocat... el turmell em fa mal i els genolls m'estan matant, sort del bastons que duc!!! Últimament m'estic acostumant a patir dolor i no m'agrada. És una mica frustrant no poder tirar a saco i disfrutar de les baixades per culpa de les lesions. De pulmons i forces vaig sobrat, pero les meves articulacions son, com diria el meu aví, de "pixarringa"!

Al avituallament de les escaldes m'hi estic una bona estona, menjo un entrepà, molta fruita, molt de líquid i em trec les pedres de les bambes. Un cop recuperat em poso de peu, em miro els genolls i els hi demano que em deixin arribar a Cap de Rec.

Agafem una tram de carretera per arribar al trencall que ens conduirà al Port del Perafita, una ascensió per la vall de Madriu (patrimoni per la Unesco) amb 1365 metres de desnivell positiu en uns 7 km. A les pujades els genolls no em molesten gaire aixi que pujo a bon ritme, avanço algun marxador. A mig camí em prenc el gel que duia i omplo el bidó al riu que baixa amb força. El paisatge torna a ser espectacular, Andorra a part de les tendes i l'esqui té grans indrets com aquest. Vaig pujant i penso en la baixada que m'espera fins a l'arribada, no se si serè capaç però un cop aquí no puc parar. Abans d'arribar al coll hi ha un petit prat on hi ha el refugi de Perafita. El genoll dret diu prou... en pujada es pot aguantar però en pla no el puc doblegar, ni tans sols puc caminar. Em quedo dret, parat, pensant que puc fer... em tombo a terra i faig algun estirament. Vull deixar de pensar en la baixada que m'espera però no puc. Amb l'ajuda dels bastons arribo a l'ultim tram de pujada fins al coll. M'enganxo a un grupet i arribem junts a dalt. Contemplo les magnifiques vistes. Al darrera hi deixem Andorra i al davant hi trobem Catalunya... no m'entretenc gaire, ara toca baixar. Ho faig com puc, m'adjudo amb pals i les mans per alliberar una mica els genolls, deixo passar a altres corredors... Arribo caminant a l'ultim avituallament, al Refugi dels Estanys de la Pera. Menjo una magdalena i molt de liquid. Veig cotxes i una pista... ¿I si em retiro? Estic una mica cansat de tant de patiment però just aleshores arriba un company molt tocat. S'estira a terra... la gent del avituallament li aconsella retirar-se, ell diu que no... això em dona forces. Cony!!! ¿Ara pujaràs a un cotxe? ¿A poc més de 9 km de la meta? I una merda! M'aixeco i ataco els últims kilòmetres content. Sembla menida com funcioan el cervell humà, fins hi tot puc trotar per la llarga pista que ens porta fins a l'ultim sender per arribar a Cap de Rec. Al sender ja ni salto els rierols ni evito el fang... només tinc a la ment Cap de Rec... sembla que senti musica... si!!! és musica! darrera d'aquest arbres ha d'haber-hi el regufi! Hi arribo trotant despres de10 hores 23 minuts. Allà m'hi espera la família!!! El meu germa a fet 8 hores 48 minuts! Una altre repte aconseguit i un altre passet per la cavalls del vent! Ara toca recuperar-se. Fa 3 dies de la marxa i encara camino en plan Robocop!!! jajaja!!!!

Moltes gracies als organitzadors i als voluntaris. Sense ells tot això no seria possible. L'any que bé segur que repeteixo. La marxa més maca que he fet. Felicitats!

 

36ª Travessa del Montseny 2011 (46 km +2500 -2700)

La travessa de l'any passat va ser la primera marxa de muntanya que vaig fer. Engrescat per un amic de la feina, en Sergi, em vaig apuntar juntament amb un altre company de feina (Dani). Ens ho vem agafar amb calma, disfrutant del camí i dels avituallaments. 12 hores després de sortir d'Aiguafreda arribavem a Gualba. Vaig trigar dies a tornar a caminar amb normalitat. Aquest any era diferent, portava temps entrenant molta muntanya, em sentia amb força. Volia baixar de les 7 hores i just dues setmanes abans, al mateix Montseny baixant del Matagalls cap a Sant Marçal vaig patir un esquinç al turmell dret. Repòs i a veure com responia el turmell per a la travessa.

Veient com anava el turmell cambiava d'idea. Ja no volia baixar de les 7 hores, simplement volia acabar intentant córrer on pogués. Com l'any passat vaig dormir a casa del Sergi a Gualva. La nit va ser mogudeta... la 4º champions del Barça s'havia de celebrar així que a les 12 anava al llit i a les 3:15 sonava el despertador. A les 4 sortia amb el bus de Gualba per arribar a Aiguafreda a les 4:45. A les 5 en punt la sortida. Veien com estava decideixo pujar fins a Tagamanent a ritme suau, en fila india amb la resta de corredors per l'estret sender. Encenc el nou frontal Led Lencer H7 i es fa la llum!!!!! jajaja! Impressionant! Fins hi tot em feia una mica de vergonya anar amb aquell tros de llum sortint del meu cap! Un cop a Tagamanent fitxo i decideixo trotar fins a Collfornic. Em sento bé, el turmell en pla no em fa mal. Troto al pla i a les baixades, i camino ràpid a les parts on el pendent és més fort. Arribo a Collfornic, bec una mica d'aigua i enfilo la pujada al matagalls amb un dònut a la mà... mala idea. Faig dues mossegades i el tiro... no m'entra res i fins a dalt del matagalls no aconsegueixo tragar-me el tros de dònut que passejo per la boca desde l'avituallament de Collfornic. Ara toca la baixada fins a Sant Marçal... m'agraden les baixades. A les curses acostumo a adelantar a la gent a les baixades però amb el turmell com esta no puc baixar corrents aixi que decideixo baixar trotant o caminant si fa falta. Al genoll dret em comença a fer mal i a mitja baixada CRACK!!! Em torno a torçar el turmell dret. M'aturo, crido, gairebé ploro... em prenc un Ibuprofeno i decideixo arribar fins a Sant Marçal i abandonar allà. Baixo caminant i m'adelantant molts companys. Tots em pregunten si estic bé, tots m'animen... gracies!! Arribo a Sant Marçal com puc... a l'Ambulància hi ha un noi amb rascades aixi que m'espero per ser atés del turmell... i m'entres m'espero... que collons!!!! un altre Ibuprofeno i cap amunt!! A per les Agudes!! En pujada puc suportar el dolor i potser quant em toqui tornar a baixar els Ibus ja han fet efecte...

La pujada a les Agudes la faig amb un grupet. Una pujada molt maca, dura pero amb grans vistes i amb grimpada inclosa. Fitxo a dalt de les Agudes i arribo fins al Turo de l'home intentant no perdre de vista els altres corredors que duc davant. Els genolls ja no em fan mal... el turmell horrible. En terreny pla es pot suportar però en terreny irregular el dolor es intens i el perill d'una altre torçada em fa anar amb compte. Al avituallament del Turo de l'Home menjo fruita... plàtan, síndria i taronges. Agafo força pels últims 15-16 km's de baixada

En la baixada fins a Gualba adelanto algun corredor i algun altre m'adelanta a mi. El turmell segueix amb dolor però el cami de baixada es força bo i tret d'algun tram pedregos on haig de caminar puc correr o trotar la resta de camí. Passo pel pantà de Santa Fe amb un somriure, ho aconseguiré! L'ultim tram de pista abans d'arribar al poble de Gualba s'hem fa etern... 3 kilòmetres a ple sol a una pista ample, al dolor al turmell si suma dolor a les ungles dels dits. Em tiro l'aigua que em queda per sobre i arribo a Gualba amb 7 hores 42 minuts...

No és la millor cursa que he fet però segur que és de la que estic més satisfet. A l'arribada botifarra i molta aigua mentres contemplo les dues ungles dels dits gordos completament negres...

De tornada cap a casa estic content i orgullós de mi mateix. El running, i en aquest cas el Trail Running és un esport, una afició on només tu ets poses els límits. Tu i la muntanya... la posició i el temps que fas al final és secundari. El que has viscut abans, durant i després de la cursa és el que al final et quedes. El teu cap i el teu cervell et fan arribar o no al final. Se que "només" van ser 46 km però per mi van ser més de 7 hores de lluita, un altre pas cap a la cavalls del vent...

Gass!!

Presentació

Fa poc més de 3 anys que vaig començar a córrer. Com molta gent ho vaig fer per la meva salut i he acabat enganxat a aquest món. La cinta del gimnàs va deixar pas a les tirades pel passeig de Sitges, van arribar les primeres curses de 10 km d’asfalt, alguna cursa de muntanya, una mitja marató d’asfalt i l’últim any la inscripció compulsiva a curses de muntanya. La mitja de Collserola, la cursa de Matadepera, la cursa del pic de l’àliga, la Butifarunner de la Llacuna, la mitja de la vall del congost a Aiguafreda, la travessa del Montseny… i les que queden per disfrutar com la Marxa de Cap de Rec, la cursa Saldes-Pedraforca, el Trail d’Andorra o el gran repte del 2011… la Cavalls del Vent a Bagà.

Finalment m’he decidit a escriure un blog d’igual manera de com entreno i corro… amateur i totalment caòtic! Però això sí, sempre a la ultima moda! Jaja! Aquí trobareu cròniques de curses, de marxes i de gadgets. Gass